Història - Espacios Naturales Protegidos

Tal com es diu en el Decret de declaració del Paisatge Protegit de la Serra de Bèrnia i Ferrer (Decret 103/2006 del 14 de juliol, del Consell), a les característiques geomorfològiques i ambientals d'aquesta serra, s'uneix una prolongada història d'ocupació humana. Per tant, aquesta llarga història d'ocupació humana és una de les causes de l'elecció de Paisatge Protegit com la millor figura de protecció per a la Serra de Bèrnia i Ferrer.

Els vestigis més antics coneguts en esta serra són les pintures rupestres de la Penya de l’Ermita del Vicari, situada en la solana de Bèrnia, en el terme municipal d'Altea. Aquest jaciment se situa, més concretament, al peu de les grans crestes que caracteritzen aquesta serra, a uns 850 metres d'altitud, i es tracta d'un abric d'uns 15 metres de longitud on hi ha una sèrie de pintures rupestres, englobades dins de l'art rupestre esquemàtic. Estes pintures daten de l'època neolítica. D'aquesta mateixa època són les pintures rupestres trobades en la Cova de ses Lletres, en la localitat de Tàrbena, ja en l'ombria de la Serra del Ferrer. També es troben pintures rupestres en la rodalia de Pinos, en el terme municipal de Benissa, encara dins del Paisatge Protegit, pertanyent aquestes últimes a l'art rupestre llevantí. Tots aquests vestigis ens indiquen una primerenca ocupació humana d'aquestes serres.

Durant èpoques posteriors va continuar aquesta ocupació. És molt probable que totes les civilitzacions que van passant troben en aquestes muntanyes un lloc d'obtenció de recursos i, inclús, de refugi en alguns casos. En època musulmana tota la muntanya de la Marina va ser una zona important d'ocupació. Així, en el cim de Bèrnia existia una torre que es creu que data d'aquesta època, la coneguda com Torre de Bèrnia, que tindria una funció de vigilància i control.

Este caràcter geoestratègic de la serra va continuar en segles posteriors i, en el s. XVI, es va construir un fort en els vessants de la serra. Concretament es va alçar en 1562 en la cara sud, a uns 800 metres d'altitud, i en la part de Callosa d'en Sarrià. L'objectiu era el de controlar gran part del litoral i de l'interior de la zona per a evitar revoltes dels moriscos, ja que en èpoques anteriors ja havien trobat refugi a la Serra de Bèrnia per a evitar, per exemple, el seu baptisme forçós. A més, existia un temor a l'ocupació d'aquesta zona per corsaris otomans, per la qual cosa el fort també podia actuar com a refugi per a la població cristiana si fora necessari. Tot això va portar a Felip II a encarregar la construcció d'aquest fort, conegut com el Fort de Bèrnia, a l'arquitecte italià Juan Bautista Antonelli. L'edifici era de planta rectangular, amb un pati en el centre i pegades als costats habitacions en dues plantes També es comptava amb una església. En les quatre cantonades havien baluards de forma triangular i tot el recinte estava envoltat d'un fossat. No obstant això, la vida d'esta fortalesa va ser curta, ja que després de l'expulsió dels moriscos va ser derrocat en 1612 per ordre de Felip III, encara que hui en dia podem contemplar les seues restes.

D'època més recent són moltes de les mostres d'ocupació de la Serra de Bèrnia i Ferrer, de la seua explotació agrícola i ramadera. La més abundant i evident són els abancalaments, que ja van iniciar els moriscos, però que aconsegueixen la seua màxima extensió en el s.XVIII. L'augment de la població està darrere de la construcció de molts d'aquests bancals, que s'expandeixen vessant cap amunt, fins i tot en espais escarpats. Gran part d'aquests bancals servien per a cultivar vinyes, però amb l'arribada de la malaltia anomenada filoxera, que va atacar a la vinya, es van abandonant estes terrasses. També queden restes de corrals, antigues cases, abrics per a guardar al bestiar, etc. que mostren l'explotació ramadera d'estes muntanyes en segles recents i que s'estenen per tot el Paisatge Protegit. Altres vestigis del aprofitament de recursos d'aquesta serra per part de l'ésser humà són les nombroses fonts que existeixen en aquestes muntanyes i fins i tot el cas d'un pou de neu en la part alta de l'ombria, segurament construït al s.XVIII.