Serra de Bèrnia i Ferrer - Espacios Naturales Protegidos

La Serra de Bèrnia i Ferrer és un conjunt de serres litorals i prelitorals, caracteritzades pel seu agrest paisatge, que constituïx el límit biogeogràfic entre els dominis semiàrids i secsubhumits. És una de les muntanyes més imponents i elevades d'Alacant, situada entre els termes municipals de Benissa, Xaló, Altea, Calp, Alcalalí, Tàrbena i Callosa d'En Sarrià. Forma un sistema individualitzat, d'elevat valor paisatgístic i ambiental. La tancada barrera de la serra de Bèrnia, perpendicular al litoral i afonada en el mar en el seu extrem oriental pels rompents del Morro de Toix, s'erigix sobre les dos Marines com a divisòria natural.

 

S'orienta aproximadament de ponent a orient, segons una directriu nord-oest sud-est i una longitud d'uns 9 quilòmetres. Constituïda per calcàries cretàcies en la seua part mitjana i eocènica en el tram superior, l'acció tectònica ha aclarit un violent relleu, perfectament definit en la seua morfologia de vessants de forta inclinació i cúspides rocoses. Una cresta recorre la serra en quasi tota la seua longitud, amb una altura mitjana sostinguda de 900 m., que té la seua major elevació en el Bèrnia, de 1.129 m. sobre el nivell del mar. Dos falles transversals limiten la serra en la seua longitud: a occident, per la vall de Tàrbena i curs alt de l'Algar, i, a llevant, pel barranc del Salat. Diuen que el nom antic de la serra era Verdiola, per la verdor de les denses pinedes i la vegetació que la cobria.

 

La gran altitud que aconseguixen aquestes muntanyes, la seua diversitat ecològica i morfològica, i la proximitat al mar són els principals factors que contribuïxen a l'existència de nombrosos hàbitats i espècies de flora i fauna, entre els quals s'inclouen nombroses espècies endèmiques. Prova dels excepcionals valors que atresoren aquestes muntanyes és el fet que la zona haja sigut inclosa, per Acord de 10 de juliol de 2001, del Consell, entre els llocs d'interés comunitari (LIC) de la Comunitat Valenciana, per raó de la Directiva 92/43/CEE del Consell, de 21 de maig de 1992, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres.

 

La presència humana a la serra de Bèrnia i Ferrer es remunta a temps remots. L'interior muntanyós de les Marines va ser un dels més abundosos enclavaments del poblament musulmà valencià. Com a exemples de la riquesa patrimonial de l'espai natural, producte de l'assentament de les diverses civilitzacions, poden mencionar-se el Fort de Bèrnia, obra de l'enginyer italià Giovanni Battista Antonelli, un castell fortalesa de guaita ubicat en els vessants meridionals de la serra de Bèrnia, sobre unes terrasses a 850 metres d'elevació. Tambépot citar-se la Torre de Bèrnia, en la cima de la muntanya, que data del segle XIII. Més recents, encara que d'elevat valor etnològic, són les masies, corrals i abancalaments de pedra, relacionats amb l'explotació agrícola en les zones menys abruptes de l'espai i elements rellevants del peculiar paisatge de muntanya que caracteritza l'àrea.

 

En definitiva, es tracta d'un espai en què confluïxen unes característiques ambientals i geomorfològiques singulars, amb una prolongada història d'ocupació humana, la qual cosa ha donat lloc en última instància a ambients nous i diversos d'una importància excepcional en el context territorial valencià. S'ha triat la figura de paisatge protegit per considerar-la adequada per a la conservació dels valors naturals, culturals i paisatgístics de l'espai, resultat de la relació harmoniosa entre l'home i el medi natural.

 

El règim del paisatge protegit ha d'atendre aquesta realitat territorial i, en conseqüència, no es configura en forma estàtica, sinó que assenta les bases per a un mecanisme de gestió activa, basat en una atenció especial als processos econòmics, socials i territorials que són responsables de l'evolució del sistema i de la seua adaptació a les noves realitats històriques.