Visualització de contingut web

Cultiu i producció de plantes d'espècies amenaçades

La flora amenaçada valenciana, en concret les espècies que figuren en l'annex I del Decret 70/2009 i en l'actualitat l'Ordre 6/2013, constitueix un grup molt heterogeni d'espècies, sobretot pel que fa a la biologia reproductiva, però totes tenen en comú el baix nombre d'efectius poblacionals i la reduïda extensió de presència i/o àrea de distribució en el territori valencià. A més a més, des d'una perspectiva de la pròpia biologia de la reproducció, cada espècie presenta particularitats que, en molts casos, són un vertader obstacle per a la la seua recuperació en el medi natural. Això succeeix , per exemple, en Cistus heteophyllus subs. Carthaginensis (Jara de Cartagena), que compta amb un únic exemplar silvestre conegut amb una capacitat de reproducció sexual molt baixa.

Les tècniques de producció de material vegetal que s'utilitzen en els treballs de conservació d'aquestes espècies amenaçades són molt variats, ja que l'origen i les característiques tan dispars que poden mostrar les plantes fan que cada espècie requerisca un tractament per separat, amb programes específics. Dissenyats i aplicats de manera individual, des de la germinació fins al cultiu en viver, per tal d'extreure el major partit al quasi sempre escàs material de partida amb què es comença a treballar. Aquesta escassedat de germoplasma (llavors o altres formes de reproducció) es deu en molts casos al baix nombre d'individus i poblacions característics de la flora amenaçada, per la qual cosa la recol·lecció de material vegetal de reproducció ha de ser controlada per tal d'evitar l'empobriment de germoplasma en les poblacions naturals.

El cultiu d'espècies vegetals amenaçades es fa mitjançant tècniques molt semblants a les dels vivers convencionals de producció de plantes agrícoles, forestals o ornamentals, però amb certes particularitats. És per això que prenen especial relleu alguns aspectes, entre els quals cal destacar la conveniència de produir plantes suficientment adaptables a condicions ambientals paregudes al lloc de plantació, amb una adequada probabilitat de supervivència. A diferència de la producció de planta forestal, la de vegetals amenaçats es centra sovint en plantes de mida menuda, que parteixen de llavors usualment menors.

Un aspecte destacat del cultiu i el manteniment en viver de les espècies amenaçades és que, en molts casos, no es compta amb antecedents d'espècies o gèneres semblants, la qual cosa aconsella que les activitats es desenvolupen conforme a un disseny experimental, que permeta el testatge comparat de tècniques de propagació, eficàcia dels tipus de substrat, optimització del tipus de contenidor, etc., així com del seu possible efecte a mig termini sobre les plantes quan s'instal·len en camp.

La producció en el CIEF d'espècies amenaçades es fa mitjançant l'ús de material vegetal obtingut per via sexual (llavors), asexual (elements de propagació vegetativa) i, en ocasions, a través d'una barreja d'ambdues.

Propagació sexual; inici del cultiu a partir de llavors

Tret d'algunes excepcions, la reproducció sexual és la via més utilitzada per les plantes per a la persistència de poblacions, i per tant de l'espècie, al llarg del temps. Alhora, el procés reproductiu sexual és el que sol assegurar el manteniment i diversificació del llegat genètic, per la qual cosa sempre que siga possible és recomanable l'ús de llavors front a altres formes de propagació vegetativa, tret que aquesta darrera siga l'única via possible.

En la majoria dels casos, una vegada s'ha determinat el tractament adequat per a estimular la germinació, el que es du a terme són sembre pròpiament dites, per a la qual cosa s'utilitzen envasos llavorers o contenidors de cultiu. Els llavorers s'utilitzen per espècies que necessiten un període d'estratificació (en cambres fredes, germinadores, fitotrons, etc.) o bé per aquelles que tenen una germinació esglaonada, de manera que cada nova planta es puga traslladar a altre contenidor mitjançant el repicat a mesura que va assolint una mida òptima en el llavorer. En el cas d'espècies amb llavors de mida molt menuda i/o que presenten una fase de plàntula tan delicada que no resisteix el repicat, es cultiven directament en contenidors, sembrant-se directament en grups 1-3 o de més llavors per alvèol.

Propagació asexual; multiplicació vegetativa

Cadascuna de les cèl·lules d'un vegetal posseeix la capacitat de multiplicar-se, diferenciar-se i generar un nou individu idèntic a l'original. La multiplicació es produeix sobretot a partir de meristemes o parts vegetatives de la planta, com gemmes, arrels o tiges. Les gemmes poden allotjar-se o restar protegides per estructures de resistència (bulbs, rizomes, etc.) que en moltes espècies entren en una fase de letargia durant part de l'any.

En el treball amb espècies amenaçades convé recordar que, sempre que siga possible, s'ha d'aspirar a obtenir la màxim diversitat genètica en el conjunt (pool) de plantes de cultiu. Aquesta màxima també és d'aplicació a la propagació vegetativa. Això implica un esforç addicional per les espècies que es multipliquen a través de bulbs, estaques, corms, etc., a l'hora de la recol·lecció i preparació del material, car la situació òptima és aplegar una o poques mostres de cada planta donant, del màxim nombre possible d'exemplars de la població original.

Mitjançant aquesta tècnica és possible la producció de plantes d'espècies que no es reprodueixen sexualment o que ho fan de manera molt puntual i amb un baix nombre de llavors. Alguns dels exemples més significatius de la flora valenciana els constitueixen el Narcissus perez-larae i el Aristolochia clematitis.

En altres casos, aquest tipus de producció de planta ha estat un pas fonamental per l'obtenció de col·lecció de planta viva i poder així multiplicar les llavors de les que es disposava en la col·lecció de germoplasma, com ha succeït amb Frangula alnus en el territori valencià.

 

Micropropagación, mediante germinación y cultivo in vitro

La micropropagació és una tècnica de gran interès per la producció de planta quan no és possible utilitzar cap de les dues tècniques anteriors. Així, el Servei de Vida Silvestre ha fet servir la propagació per a obtenir clons d'espècies que han mostrat en algun moment de la seua gestió vertaderes dificultats per la propagació, com ara Cistus heterophyllus subsp. carthaginensis, Aristolochia clematitis, Populus tremula. Aquests treballs els ha desenvolupat l'Institut Valencià d'Investigacions Agràries (IVIA).

Tot i que genèricament s'associe la micropropagació a la producció clonal, la tecnologia del cultiu en tubs de vidre amb substrats gelificats es pot aplicar sense recórrer a la clonació, bo i conservant la diversitat genètica de les plantes, en introduir en cada tub una única llavors o la gemma d'un sol individu. Aquesta tècnica s'usa amb llavors d'espècies que tenen dimensions tan reduïdes que resulten impossibles de manejar per mètodes convencionals, sobretot en el cas de les orquídies. En aquest darrer cas, les llavors no tenen endosperma i necessiten associar-se en la seua germinació a micorrizes, problemes que són suplits per mitjà de cultiu utilitzat per les tècniques in vitro.