Desembocadura del Millars - Espacios Naturales Protegidos

El riu Millars és el curs fluvial més important de la província de Castelló, tant en cabal com en longitud. El seu naixement se situa sobre els 1.600 metres d'altitud, en la província de Terol. Ja a la Comunitat Valenciana, discorre per les comarques de l'Alt Millars i la Plana Baixa, capta aigües que vessen del massís del Penyagolosa i de les serres d'Espadà i de Pina. Desemboca en el mar Mediterrani, entre els termes municipals d'Almassora i Burriana, constituint en el seu tram final el límit intercomarcal entre la Plana Baixa i la Plana Alta.

Es tracta d'un riu amb règim típicament mediterrani, sotmés per tant a fluctuacions intenses de cabal entre les temporades seques i plujoses. Al llarg de la comarca de l'Alt Millars, el riu discorre fortament encaixat entre les estructures geològiques mesozoiques. A partir de Fanzara suavitza el seu pendent i comença a obrir-se cap a la planura litoral. La desembocadura està formada per un con al·luvial, tancat superficialment per un cordó de graves, trencat només pels efectes dels temporals de llevant sobre la línia de costa.

Entre els termes municipals de Vila-real i Almassora el riu discorre encaixat entre materials geològics recents. Aquest tram, inclòs en el paisatge protegit, mostra un notable valor paisatgístic i ecològic com a ambient de ribera ben conservat en molts llocs, en un context territorial densament poblat i intervingut per l'home. Es tracta d'un ambient apreciat pels habitants de la zona com a lloc tradicional d'oci i esbarjo, enriquit per paratges d'ús públic de profund significat social per als municipis.

En el tram final del riu, entre la població d'Almassora i la desembocadura en el mar, el curs fluvial adquirix una notable importància ecològica per la formació de llacunes poc profundes, riques en vegetació aquàtica i subaquàtica i en comunitats helofítiques, juntament amb espècies i comunitats més típiques de les riberes i llits fluvials. Aquestes últimes, a mesura que s'acosten a la costa, es convertixen en jonqueres i prats humits i en comunitats psammòfiles.

La presència més o menys permanent d'aigua ha permés l'existència d'una fauna amb una elevada diversitat d'espècies, algunes d'aquestes de gran interés per a la conservació. Abundants i variades són les comunitats d'aus: anàtids, ardeides, làrids, limícoles i passeriformes palustres estan presents en els diversos ambients generats pels gradients de salinitat provocats per l'entrada ocasional d'aigua marina.

Per aquestes raons, aquest tram final del riu està inclòs, amb la denominació Desembocadura del Millars, en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana, aprovat per Acord de 10 de setembre de 2002, del Consell de la Generalitat.

No obstant això, les primeres mesures de protecció sobre la desembocadura del Millars daten de molt abans. Ja en 1985, la Conselleria d'Agricultura i Pesca va prohibir-hi la caça per l'interés ecològic de la zona humida, la qual cosa va ser referendada per la declaració de refugi de caça el 12 de novembre de 1996, efectuada per la llavors Conselleria de Medi Ambient.

Des del 9 de maig de 2000, l'aiguamoll de l'esmentada desembocadura està declarat, per Acord del Consell de la Generalitat, com a zona d'especial protecció per a les aus (zona ZEPA), d'acord amb la Directiva 79/409/CEE, de 2 d'abril de 1979, del Consell, relativa a la conservació de les aus silvestres. La zona, així mateix, va ser inclosa, per Acord de 10 de juliol de 2001, del Consell de la Generalitat, entre els llocs d'interés comunitari (LIC) de la Comunitat Valenciana, per raó de la Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig de 1992, del Consell, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres.

L'abundància d'aigua a la zona potser va determinar la ubicació d'uns quants assentaments humans històrics, que hui formen part del patrimoni arqueològic. Entre altres, poden citar-se el Torrelló de Boverot, d'adscripció bronzoibèrica (Almassora), el poblat de Vinarragell, d'adscripció ibericomedieval (Burriana), el Castell d'Almançor, també medieval (Almassora), o l'assentament eneolític de Vila Filomena (Vila-real).

Més recents, encara que d'elevat valor patrimonial i religiós, són les ermites de la Mare de Déu de Gràcia (Vila-real) i de Santa Quitèria (Almassora), ambdues molt apreciades per la població local. Aquests edificis religiosos són el nucli d'importants espais d'ús públic. A Vila-real es tracta de l'àrea coneguda com el Termet-Mare de Déu de Gràcia, dotada d'equipaments públics com a àrees de protecció natural, itineraris d'educació ambiental, aula de la natura, alberg juvenil, equipaments hostalers, piscina i espais lliures d'ús públic. En el cas d'Almassora, l'ermita de Santa Quitèria és el centre d'un complex que inclou espais riberencs d'ús públic, aula de la natura i dotacions hostaleres.

D'altra banda, el riu atesa la seua elevada capacitat d'evacuació de cabals en cas d'avingudes, garantix la seguretat de les poblacions per les quals discorre, en reduir considerablement el risc d'inundació.

En l'actual conformació del riu i de la seua desembocadura té molt a veure l'acció humana a través de la història, que ha configurat ambients nous i diversos. Juntament amb aquest efecte positiu s'aprecien distints impactes ambientals negatius que han de controlar-se, com ara els abocaments de residus sòlids, el pasturatge excessiu i els abocaments líquids amb eutrofització de les aigües, entre altres. Tot això en el context territorial de la Plana caracteritzat per la seua intensa dinàmica agrícola, urbana i industrial.

El règim del paisatge protegit ha d'atendre aquesta realitat territorial i, en conseqüència, no es configura en forma estàtica, sinó que assenta les bases per a un mecanisme de gestió activa basat en una atenció especial als processos econòmics, socials i territorials que són responsables de l'evolució del sistema i de la seua adaptació a les noves realitats històriques.