Flora

Flora

Al llarg del Paisatge es distingixen clarament dues zones: una semiàrida, al sud, amb precipitacions per davall dels 300 mm/any i amb un període de sequera molt llarg; i una zona al nord, que arreplega més pluges i té una cobertura de vegetació més abundant.

Però si ens atenim a la història, la vegetació potencial de la major part del territori que ocupa el Paisatge Protegit de la Serra del Maigmó i Serra del Sit era el carrascar. No obstant això, si a les condicions climàtiques actuals hi afegim la contínua degradació que ha patit l'alzina (carrasca), arbre que històricament ha poblat l'Espanya seca, ens trobem amb una vegetació pobra i dispersa, encara que molt variada i dominada per espècies de fulla perenne.

En l'actualitat, a penes hi ha reductes del que antany van ser grans boscos d'alzines, com les xicotetes agrupacions que poden observar-se als barrancs del Cid, Catí, Caprala, faldes del Maigmó o la zona del Carrascalet, en la serra de l'Argüenya, sense cap dubte la zona millor conservada. En estes zones és freqüent el llorer (Laurus nobilis), la raspeta (Rubia peregrina), l'alborç (Arbutus unedo), la savina negral (Juniperus phoenicea), el ginebre (Juniperus oxycedrus i Juniperus communis), l’aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), l'aladern (Rhamnus alaternus), la mare-selva (Lonicera implexa) i les esparregueres (Asparagus horridus).

A continuació analitzarem les principals formacions vegetals que conformen este complex sistema muntanyós.

Les pinedes

Dominant el terreny sobre el qual en un altre temps s'assentaven les alzines, trobem la pineda. El pi més abundant és el pi blanc (Pinus halepensis), de fulles curtes i tronc retorçut, que es localitza principalment a les zones d'obac de les muntanyes, com en les faldes del Maigmó, Vall de l'Alvaiol, Xaparrales, Cara Nord del Cid, etc. Es tracta d'un bosc dens, amb abundant vegetació de matoll, formada principalment per argelagues (Ulex parviflorus), romanís (Rosmarinus officinalis), coscolls (Quercus coccifera), albades (Anthyllis cytisoides), estepa blanca (Cistus albidus), bruc d’hivern (Erica multiflora), timons (Thymus Vulgaris), llentiscles (Pistacea lentiscus), fenassos de marges (Brachypodium phoenicoides), llistons (Brachypodium retusum)…

El matoll

A causa de la degeneració del bosc mediterrani (carrascar), apareixen dues noves comunitats vegetals: el coscollar i la garriga, en la qual es troben arbustos xicotets que fàcilment arriben al metre d'alçària.

Els coscollars són la primera etapa de substitució dels alzinars. Estan dominats pel coscoll (Quercus coccifera) i, com a vegetació acompanyant, destaca el romaní (Rosmarinus officinalis), l’albada (Anthyllis cytisoides), l’esteperola (Cistus clusii), l'argelaga (Ulex parviflorus), el llentiscle (Pistacea lentiscus), el bruc d’hivern (Erica multiflora), l'estepa blanca (Cistus albidus), el tomaní (Lavandula stoechas), el timó (Thymus Vulgaris), el “setge” (diverses espècies del gènere Helianthemum) o la fuixarda (Globularia alypum).

La degradació d'estos coscollars porta a la garriga, que és un matoll format per una mescla d'arbustos sempreverds. S'estén sobre sòls poc profunds i zones climàtiques que, com la nostra, presenten una escassa pluviositat i una alta evaporació. Este matoll, que també apareix coexistint amb la pineda i es dóna per davall dels 500-600 metres, és baix, espinós i poc dens, format per arbustos i herbes llenyoses, entre les que destaquen el ginebre (Juniperus oxycedrus), el bruc d’hivern (Erica multiflora), l'ullastre (Olea europaea), el llentiscle (Pistacea lentiscus), l'alborç (Arbutus unedo), el romaní (Rosmarinus officinalis), l’arçot oleoide (Rhamnus oleoides), l'argelaga (Ulex parviflorus) o el coscoll (Quercus coccifera).

Donada l'aridesa de la zona, este matoll es degrada en alguns llocs i és substituït per una vegetació molt dispersa i d'escassa alçària denominada timoneda. Són espècies de fulles reduïdes i recobertes d'abundants filaments en la part inferior per a evitar la pèrdua d'aigua. Destaquen, a més del timó (Thymus Vulgaris), altres plantes aromàtiques com el tomaní (Thymus moroderi), la cua de gat (Sideritis tragoriganum) i la camamilla (Santolina chamaecyparissus), acompanyades de romaní (Rosmarinus officinalis), fuixarda (Globulària alypum), ruda (Ruta angustifolia), etc.

I finalment, en les zones més àrides, es fan més freqüents els espartars i els pastius efímers primaverals.

Vegetació de zones humides

En algunes xicotetes zones humides junt amb fonts, brolladors o abeuradors és típic el bosquet format per baladre (Nerium oleander), esbarzer (Rubus ulmifolius), joncs (Scirpus holoschoenus), canyars (Arundo donax) i, fins i tot, tamarius (Tamarix gallica).

Llocs abandonats i valls.

Pròxim a zones de cultiu i en bancals, és freqüent la retrama. En llocs abandonats, ribassos, marges i llits de rambles apareix la barrella (Salsola kali). En fons de vall habiten plantes herbàcies com el fenoll (Foeniculum vulgare), el card (Onopordum acanthium), la rosella (Papaver rhoeas) i gran varietat de gramínies.

Cultius d'ametlers, oliveres, vinyes i cirerers.

En valls pròxims als nuclis de població, com L'Espartosa, l'Avaiol, Puça, etc., són freqüents xicotetes parcel·les amb cultius d'ametlers, oliveresvinyes i cirerers.